El Turó del Viatge.

Estava sentat a la bora d’un turó i pensant en fer un viatge, quan de sobte vaig caure

d’un lloc molt alt, però no em vaig fer mal. El problema va ser que no sabia on estava,

vaig veure una ciutat al fons de tot, i com no podia pujar per on havia caigut ,em vaig

aproximar per demanar ajuda. La ciutat era molt rara, vaig entrar per una porta molt

petita, recordo que al primer habitant que vaig veure li vaig dir: - com

és posible, que una ciutat  tingui una porta tan petita per entrar-. Em sembla que no em

va entendre i va passar de mi, jo buscava alguna cabina per trucar o algú que em pogués

ajudar, potser el cop al caure havia estat més dur del que m’imaginava. Quan de sobte

va aperèixer una noia corrents, no venia sola anava amb més gent, ella

em va dir alguna cosa que no vaig entendre, i com no la vaig entendre se’n va quedar

mirant i em va parlar amb el meu idioma, i em va dir: -corre anem a un lloc segur,

segueix-me-.

Jo no entenia res, feia un moment que estava mirant el paissatge, i ara corria sense saber

a on, ni amb qui, ni el perquè, així que vaig fer l’únic que no podia fer, desmaiar-me.

I quan em vaig despertar estava a l´hospital, això mateix li vaig dir al metge.

-          I quan em vaig despertar estava a l’hospital.

-          Has tingut un somni, pel xoc que t’ha provocat la caiguda.

-          Potser sí, però semblava molt real.

-          Algunes vegades al entrar en coma, el cervell inventa un món paral·lel per si no

torna a despertar.

-          Mai havia sentit tal cosa.

-          Ni jo tampoc, però l’altre dia ho vam descobrir.

-          Quina casualitat, i a on?, qui?

-          De fet va ser aquí en aquest hospital, i gràcies a tu. Et vam fer unes proves

mèdiques i ho vam poder comprobar.

-          Estic molt sorprès.

-          El teu cas a sortit a la premsa, i potser li donen el premi nobel al teu metge.

-          ¿Però que no ets tu el meu metge?

-          Si, però pensa que molta gent ha treballat amb el teu cas. No sóc jo qui ha fet el

descobriment! Però no et preocupis, ell ha viatjat quan ha comprobat que estaves

fora de perill, però tornarà aviat.

-          Així me despertat sense més, quan fa que estava dormin?.

-          Fa tres messos.

-          No pot ser, el somni només ha durat una hora com a molt.

-          Per ser exactes, ha durat 45 minuts i 25 segons.

-          Qué?, el home aquest que a viatjat a no sé on, a calculat el que m’ha durat el

somni?

-          Ha calculat el que dura al teu cap, si el somni fos real. No sé si m’explico.

-          No s’explica però l’entenc, també sabeu que he somiat?

-          No ho sabiem fins ara, que m’ho has explicat. Però val més que descansis, no et

preocupis. Per cert el metge que s’ha anat també ha descobert com treure’t del coma,

així que gràcies a ell i tot l’equip has pogut recuperar-te.

-          Doncs moltes gràcies.

-          Gràcies a tu que ens has permès guanyar el nobel. És broma! La teva familia ha

vingut a veure’t.

-          La meva familia?, qui concretament?

-          El teu pare i la teva mare.

-          Ahh, molt bé.

-          Vols que passin ?

-          Doctor!

 No sabia com dir-li, però no tenia ni idea de qui era el meu pare i la meva mare, no

 me’n recordava de res, ni com em deia jo, ni que feia. Absolutament res del meu

passat, només me’n recordava del somni i del que havia parlat amb el doctor.

-          Digues?, estàs amoïnat per alguna cosa.

-          Com li diria!, em sembla que he perdut la memòria.

-          Quina part exactament?

-          Totes les parts.

-          Tranquil, això pot ser per l’efecte dels medicaments, ara descansa i mica en mica

aniràs recuperant la memòria. Els diré que vinguin demà, no et preocupis el més

important és que estas bé, i estàs fora del coma.

Li vaig fer cas, i al despertar no recordava res. El doctor ho va explicar als meus

pressumptes pares, i els va dir que m’ajudessin a recordar. També van vindre els

meus oncles i els meus amics, i una noia.

-          Hola!, quin gran patiment!, em estat molt preocupats per tu, com estàs?

-          Molt bé, com nou. Qui sou?, és que he perdut la memòria i no me’n recordo de

res, sento ser tan brusc, però  si no ho dic pot ser una situació molt incòmode.

-          El doctor ens ho ha explicat, no et preucupis el més important és que estàs bé.

-          Home, doncs això sí, estic bé.

      Vaig ser una mica dur, però sincerament per mi eren autèntics desconeguts, així es

 van presentar un a un. I sincerament no tenia ni idea de qui eren, ni tenia esperança de

 recuperar mai la memòria. Els vaig demanar que entressin individualment.

-          Hola sóc Manel el teu pare, estic molt content Jordi de veure’t, ens has tingut

molt preocupats però no passa res, ara ja estàs bé. I t’ha vingut a veure’t aquella

noia, em sembla que li agrades.

-          Quina noia?

-          La Jorgina.

-          Ah sí, i per què t’ho sembla ?

-          No sé, però tu tranquil que aviat recuperaràs la memòria.

-          Si és qüestió de sort, -vaig dir irònicament-. Potser el meu metge que no

està aquí, sap com sol·lucionar-ho, -això si ho vaig dir seriosament-.

Desprès va entrar la meva mare i desprès els meus oncles, em van dir que demà

vindrien els meus avis. I finalment van entrar els meus amics.

-Hola sóc en Ricard, vaja putada el que t’ha passat però tranquil et possaràs bé, dintre de

poc estarem jugant a futbol tu i jo, i et donaré aquelles passades que només ser fer jo.

-Estic convençut de que sí, però en quin equip juguem? I a on ?

-Jejejejejje, mira això de la memòria no et preocupis, he sentit parlar al teu metge

i no et durarà més  de tres dies, ara centrat amb l’important la Jorgina. Ella està aquí ja

sé que no són les millors circumstàncies però ella està boja per tu. Tu ets capaç, segur

que te la fas aquí a l’hospital i tot, i sense saber ni qui és . Jeeejejjeej¡

-Un moment, però és que no sé qui és, no me’n recordo d’ella, jo que vols que faci si

 mai he parlat amb ella.

-Tu tracta-la bé, i confia en mi.

-Sí, sí...

Estava molt perdut em trovava molt bé, però cada vegada era més insuportable, que

gràcies a mi, un “tiu” hagués guanyat el premi nobel, jo no volia conèixer a una familia

que no sé qui era, ni a uns pesats, que em deien que una noia anava darrere meu i que

tenia que aprofitar. Era una merda que diguessin que recobraria la memòria, jo creia que

no tenia res que recordar i que no ho recordaria mai, i m’era igual, només volia sortir de

l’hospital i deixar-me de tonteries.

-Hola sóc la Jorgina.

-Perquè tothom ha d’entrar dient, hola sóc tal, no són els teletubis això.

-El metge ens ho ha dit.

-Perdona, és que estic una mica estressat.

-Saps em sembla que fas comèdia.

-Com dius?

-Ja m’has sentit que fas veure que has perdut la memòria i que ja no te’n recordes de res

perquè em vols donar pena. Però has de saber una cosa jo no sortiria mai amb tu.

-Veus la porta, doncs ja tardas a arribar-hi a l’altre banda.

-Això no vol dir que no et faci costat, sents.

-Adèu.

-Dónem dos petons.

-Deixam descansar, està molt bé tot, però jo no tinc que donar dos petons a una noia que

no conec de res, i només diu que tonteries.

Ja estava fart d’ella no la coneixia però ja tenia prou, l’últim que necessitava era sentir

tontèries d’una desconeguda, ells estaven molt equivocats, a ella jo no l’importa gens, i

m’era igual. L’únic que volia era sortir d’allí. L’endemà vaig parlar amb el metge i per

sort  em va donar l’alta.

-Doncs t’hem fet proves i ja pots marxar, això sí, dintre d’uns dies tindràs que tornar,

tenim previst que mica en mica recuperaràs la memoria. Quan tornis ja estarà en Noeft,

que és el teu metge. I si encara no has recuperat la memòria et donarem un medicament

nou, infalible.

-Molt bé , així que em puc anar ja, no?

-Si. Per cert ahir que va passar, la noia aquella que et va vindre a veure se’n va anar

plorant .

-Que qué va passar? Doctor això no és assumpte seu, en tot cas pregunta-li a ella.

-Doncs és una pena.

-Ja n’hi ha prou de tot això , em sembla que no li queda clar quin és el meu estat, vostè

no sé si és metge o un idiota. He perdut la memòria no sé qui sóc ni que faig aquí, i a

sobre l’únic metge que em pot ajudar no està aquí per explicar-me com han conseguit

fer-me sortir del coma, i que és això del somni de 45 minuts que he tingut, i per cert em

podria dir com es diu aquest hospital i el nom de la ciutat. I el metge molt preocupat pel

meu estat no està, es veu que prefereix anar recollint premis que acabar la feina. Li ha

quedat clar o l’hi faig un mapa.

- Ara ho tinc una mica més clar.

-Sí, ja veia que era intel·ligent.

-Vagis ja, ho necessita. Per cert està a Creta, i l’hospital és el Nóveles.

Vaig anar a casa dels  meus pares, i semblava que em trobava millor no me’n recordava

de res, però em sentia com a casa, potser perqué era a casa. La ciutat la vaig veure bé,

millor que la del somni perquè era absurd que hagués una porta petita d’entrada a la

ciutat. En fi, van passar uns dies i les cosses anaven millorant, tothom va fer grans

esforços perqué intentés recordar. També vaig anar a jugar a futbol amb els amics,

llavors em van dir que dijous aniriem a fer una volta per la part antiga de la ciutat i que

vindria la Jorgina, curiosament no em van comentar res més.

Vam anar jo, dos amics i ella, i la cosa anava molt bé, la discusió inicial que vaig tindre

amb la Jorgina no va importar, suposo que ella s’havia fet càrrec del que em passava, i

els meus amics ja no m’insistien en que jo li agradava. Però quan ella va anar al lavabo

vaig aprofitar a preguntar-li als amics.

-¿ Per qué deieu que a la Jorgina la tenia que tractar molt bé?

-Perqué abans que et passes això et duies molt malament amb ella, i ella amb tu, però

arrant del accident ella es va posar molt trista, i li va dir a una amiga que estava tan

trista perqué tu estaves a l’hospital i li agradaves molt, i que no et volia perdre.

-    Ja ¡,  Però això no és motiu perqué ella m’agradi a mi , de fet a mi potser em

queia molt malament i jo no sentia res per ella, no creieu.

-          Home, doncs sí però, en fi, creiem que et faria il·lusió.

-          No se perqué.

Quan va tornar, vam sortir del local i vam anar a donar una volta per la part vella de la

ciutat, era molt maca però extranya. Desprès d’una estona de donar voltes, de sobte vaig

pensar que volia fer una cosa, i li vaig dir als meus amics que marxessin per poder

parlar amb la Jorgina. Ella es va sorprendre.

-Ja us teniu que anar?

-Si, però vosaltres seguiu, no passa res, tenim que anar a buscar una cosa, adèu.

-Adèu.

 -Ara que s’han anat, et puc dir una cosa?

-Clar, digues.

-Que et puc fer un petó?, es que m’agrades molt no pas pel que recordi de tu, perqué no

recordo res, si no pel poc  que et conec. L’altre dia l’intentarè olvidar quan torni a

perdre la memòria, et sembla bé ?

-Sí.

Doncs bé, al final sembla que tenien raó. Ens vam agafar de la mà, i vam anar caminant

per aquella ciutat tan maca, quan vaig dir: -això em sona, no pot ser és imposible-. La

Jorgina estava molt contenta, perquè creia que havia recordat alguna cosa, però era la

ciutat del somni, ho recordava perfectament era on aquella noia m’havia agafat de la mà

, i em va dir que corrés. No m’ho podia creure així que vaig decidir  intentar trobar la

porta de la ciutat, aquella petita porta que vaig trobar al caure del turó. No podia ser

però era allà, era aquella porta petita per on s’entrava a la ciutat. L’endemà tenia cita

amb el nobel, i jo tenia la sensació que aviat recobraria la memòria, la clau era aquell

turó, tenia que pujar allí i saber perqué havia caigut i perqué estava allà.

      -    Qué et passa, et sona aquesta porta?

-          Sí que em sona, per aquí vaig entrar al caure del turó que hi ha allà d’alt.

-          Si t’havessis caigut d’allà a d’alt, no t’haguessis aixecat  per poder entrar per

 

aquella porta, ademés et vas caure d’una cadira.

-          Que dius ara?

     

      -     És broma¡, jejejje¡. Et vas caure amb la bici en una baixada que hi ha a l’altre

part de la ciutat.

-          No sé perqué ja em trobo millor, prefereixo caure d’una bici. Doncs, amb el

somni que vaig tindre em queia d’allà dalt.

-          Només era un somni.

-          Sí, un somni que el cervell inventa, per si no torno a despertar, un

món paral·lel. Això és el que va dir l’inútil del meu metge i a sobre li van donar un

nobel.

-          No siguis així gràcies a ell estàs viu. Anem cap a casa s’està fent tard.

I vam anar cap a casa, però jo tenia que escalar aquell turó era la clau de tot, no

havia estat un somni. L’endemà tenia cita amb el Noeft, però jo tenia que fer una

petita excursió a la mateixa hora i no podia assistir a la cita. Així que pel matí vaig

dir als meus pares que anava al metge, però el turó m’esperava, i anar amb bici era

el més ràpid.

Al arribar allí, vaig sortir per la porta de la ciutat i vaig començar a escalar el turó,

realment al pujar em vaig donar compte que certament si queia no em tornaria

aixecar, la Jorgina tenia raó, desde baix semblava més fácil però no ho era pas, va

haver un moment que nomès volia baixar i anar al metge, però havia pujat massa i

l’única manera de sortir viu era arribant al cim.  Quan vaig arribar estava molt

content havia salvat la vida i de sobte ho vaig recordar tot, em vaig girar i vaig veure

el mar allà no havia cap ciutat només el mar, jo estava allà perquè volia viatjar, i ja

me’n recordava perfectament de qui era jo i on vivia. Vaig sortir

d’allí hi havia un rètol que deia el turó del viatge.

-T’ho pots creure?, és increible no?, els viatges astrals existeixen.

-El turó del viatge es diu?, ho estic mirant per internet, la llegenda diu, que qui hi va

viatja a un món paral·lel, on passa allò que li agradaria fer, i tarda 45 minuts i 25

segons a oblidar-ho tot.

-Només són llegendes, mai m’he cregut l’ho dels 45 minuts¡.