Renta básica en España.

La renta básica en España puede ser factible, primero de todo si el número de parados disminuye considerablemente, y hay un paro marginal o como mucho del 5 %.

Igualmente otras medidas, para recaudar más dinero sin castigar a la población, sería obligar a pagar el IBI a las iglesias, disminuir el presupuesto de defensa.

Eliminar fraude fiscal, es sumamente difícil por lo que habría que combatirlo con planteamientos difícil de ver  aprimera vista:

1. Cobrar el IVA repercutido en el trato con el consumidor final, y hacer desaparecer el iva soportado,
es decir sólo habría Iva para las empresas que traten con el consumidor final, y directamente ellos darían esa recaudación, no habría devoluciones de IVA, la recudación debería ser semanal, para evitar que empresas no pagaran y luego se declarasen en bancarrota, actualmente pagar con targeta de crédito podría ir directamente a hacienda, y en papel y monedas por transferencia bancaria.

2. Habría que bajar la recaudación, pq actualmente con la globalización es como una batalla de precis fiscales, donde menos pagas las grandes empresas pueden ir, y sino el más barato un impuesto justo y competitivo, con facilidad de trámites.

3. Conseguir una tarifa plana para las multinacionales que eluden el impuesto de sociedades por el simple hecho de estar en España, si pagas menos en impuesto de sociedades de un tope y la empresa a nivel global ha tenido beneficios ponerle una recaudación mínima de dinero coherente.


4. Conseguir que las pequeñas empresas les interese hacer contratos  y no contratar gente en negro,

de manera que salgan ganando con incentivos por trabajadores contratados.


5. Una asesoría pública integral de todos los impuestos de manera que la empresa que pague impuestos pueda tramitar y presentar autoliquidaciones sin costes externos de gestores.



Con unos impuestos que generen mas recaudación pero a la vez que las tasas de estos bajen, y con
menos paro de manera que la renta básica sea a unos pocos por motivos coyunturales es posible una renta básica.

La recaudación no es mayor por ser más altas las tasas, sinó más tasas de impuetos equivaldría a  recaudación infinita, si se cobrará un 100 % del beneficio de sociedades lo que se obtendría es cero, puesto es así pq nadie crearía una empresa o se iría fuera del país o operaria en negro. Hay una tasa de recaudación óptima, puesto España recauda menos impuestos que antes pese a subir las tasas impositivas queda claro que para recaudar más hay que bajar impuestos y acordarse de los impuestos internacionales y de las facilidades para crear empresas.


Con todo ellos una renta básica estimularía el consumo, puesto es lógico pensar que prácticamente toda esa renta generaría más gasto y más consumo,  y más trabajo.

Esto unido a un buen salario base y la búsqueda del trabajo digno de calidad y comprometido con los estudios finalizados del trabajador marcaría un país con mayor nivel de vida, que es el objetivo que la política debe tener en mente entre otros como es la división de poderes, la cooperación y la ayuda internacional y el avance en la tecnología.

El drama.

El drama es no poder elegir entre trabajar o no, y lo bueno q tiene el capitalismo es eso aunque no lo parezca.
El drama no es, no trabajar
El drama es q se vea mal no trabajar
El drama es q haya gente durmiendo en el suelo cuando hay pisos vacios
El drama es q la gente trabaje para pagar deudas
El drama es q con el dinero q se pone en el banco se financia tu sueldo pero te quedes sin el beneficio q aportas a la empresa.
El drama es q la gente se mate entre si
El drama es q se destine más dinero a la guerra q a la paz
El drama es q hay gente q pq le vaya bien piensa q está actuando bien
El drama es vivir en una sociedad q cuando el consumo se para, hay crisis
El drama es q nadie se fia de nadie y haya supervisores de todo
El drama es q no buscamos lo mejor buscamos lo q te dé más dinero
El drama es no ser nosotros mismos
El drama no es no trabajar, sinó q no tengas opción para hacerlo o no.
El drama es q los políticos solo quieren subir al poder y si no lo están ocurra lo q ocurra se quejan.
El drama es q la gente se afile a un partido político y lo vote siempre diciendo, si amen, todo lo q proponen.
El drama es q la gente simplifica todo y hace complicado lo simple.
El drama es q las empresas no tienen valores
El drama es q la gente no se da cuenta q la crisis es por todo lo malo q se ha hecho antes cuando creían q se hacía bien, y ahora es cuando se empieza actuar como se debería.
El drama es q cuando hay beneficio a nadie le parece importar a costa de q.
El drama es q el dinero es un instrumento de organizar las cosas y a la gente, y es el mejor q conocemos.
El drama no es q el capitalismo se hunda, es q el capitalismo se nos hunda encima nuestro.
El drama es no ver q quien más se queja es quien ganaba muchísimo y ahora deja de hacerlo.
El drama es no saber q el dinero no se pierde se cambia de manos.
El drama es no saber q hacer con la vida si le sacas el trabajo y la pareja.
El drama es trabajar en un trabajo q no te gusta y que te paguen con el dinero q tienes en el banco q se usa para dar préstamos a la empresa.
El drama es q todo lo interesante que hay q contar no se cuenta.

Crisis de valores.

La crisis económica del 2008-2012 no fue económica sinó de valores.

La sociedad valoraba trabajar por trabajar, sin preocuparse ni para que ni para quien,  ni si damos un buen servicio con nuestro trabajo a la sociedad, ni si se reparte equitativamente la aportación de cada uno en la empresa (topes entre el que cobra más y el que cobra menos), para colmo las empresas utilizaron la crisis para dar peores condiciones al trabajador, cuando ellas provocaron por su mala gestión parte de ella, con políticas de vender el peor producto que se pueda vender, al mínimo sueldo que se pueda permitir legalmente, sin tener en cuenta nada más, y con la aceptación de los políticos y de la sociedad.

Bueno hacer el producto menos malo que la gente está dispuesto a comprar al menor coste se le llamaba hacer las cosas muy bien, pero como  valor o idea es bastante penosa y es lógico que a la larga esto no resuelva nada. Funcionó un tiempo, pq si hay competencia siempre obliga hacer las cosas un poco mejor. Pero para colmo de colmos aun fueron más allà, hay empresas que cuando han tenido algo mejor de lo que tenían con un precio más barato, no lo sacaron a la venta, es decir algunas empresas se han pensado que ni hacía falta. Pq no ha salió el coche eléctrico si en California, en los noventa ya circuló y tenía éxito, las compañías hicieron todo lo posible por no venderlo, hasta que consiguieron que se retirase del mercado. Quizás tenían miedo, del gran cambio que supondría en su industria tener que adaptar sus fábricas. El problema  es que se encuentren productos tan buenos que las empresas tengan miedo de sacarlos al mercado pq ellos creen que si sacan eso puede que no consigan vender más, si alguien inventase un aparato con energía ilimitada contínua que fuera barato de hacer tendrían miedo de comercializarse, pq la gente ya no necesitaría pagar una cuota mensual.

Es decir no solo se hace mala calidad vendible a bajo coste, sinó que se renuncia a hacer cosas mejores si creen que les puede perjudicar, si digo si creen es pq en el fondo los avances beneficiarían a esas empresas, por eso digo que hay una crisis de valores. Avanzar es positivo, y cuando tus  valores son mala calidad vendible al coste laboral más bajo, y no queriendo mejorar, por miedo. La consecuencia es una crisis económica. Además al trabajador se le exige que haga una cosa concreta sin pensar que él puede darle más valor añadido a la empresa o sin querer que ayude al valor añadido de la empresa. El valor añadido en que podría ayudar el trabajador es todo aquello que no se hiciese antes que entrase él en la empresa y se le haya ocurrido a ese mismo trabajado.

Que pasa en la actual crisis 2014, la empresas no quieren cambiar sus valores de vender mala calidad vendible a bajo coste, tampoco hacen nada para que el trabajador aporte más valor añadido de hecho hacen todo lo contrario y encima tampoco los que pueden no quieren pasar a un nivel superior de calidad pq no es el momento, lo único que dicen es bueno según nuestros valores ya sean consciente o inconscientemente es que los costes laborales bajen.

Según sus valores esa es la mejor solución, pero la única solución buena  es que cambiasen sus valores, es decir que buscasen la máxima calidad, que los trabajadores aportasen valor añadido a la empresa absolutamente todos, que del beneficio empresarial participasen todos en su sueldo, y que siempre tuvieran valor en subir de nivel y avanzar hacia nuevos y mejores productos sin miedo de poder vender menos. En realidad su propuesta no es buena ni para ellos mismos, si el trabajador gana menos, hay menos dinero en el banco en las tiendas menos consumo.

Lo otro que quieren es q el gobierno les pague lo que no  ganen, bueno por pedir que no quede, de hecho este es un valor común en toda la sociedad, tampoco es ningún buen valor, puesto que ese dinero es para enseñanza, seguridad social, infraestructura, ayudas de subsidio y bienes sociales. 

Al gobierno lo que se la he de pedir es que gestione bien el dinero público y agilizar los temas impositivos para que ellos recauden más rápido y a nosotros nos resulte más barato y menos laborioso hacerlo.

Más crisis de valores, creer que es bueno trabajar en cualquier sitio a cualquier sueldo, eso es lo que les interesa a las empresas que creamos, pero cada sitio de trabajo es mejor, no digo que sea imprescindible, que haya una formación previa, es decir si un médico hace medicina que no acabe de comercial de coches si él lo que quiere es ser médico, y digo un médico como cualquier persona que estudie en un módulo de grado medio, superior, o cualquier estudio superior, hay que ser coherente porque cada vez que alguien estudia algo y no le dan la oportunidad de trabajar en ese algo el sistema educativo ha fallado y la sociedad pierde un poco más de valores . Otro cosa que no puede ser es que los valores del mundo empresarial que ya hemos examinado, parece que se impregnan en todos los demás ámbitos, parece que ahora la mejor manera de gestionar algo es la manera empresarial, y eso es un gran error, la enseñanza misma tiene q ser totalmente independiente a la gestión empresarial, y cada vez más se enfoca a una máquina de no enseñar nada, pero que se gane dinero, esto está pasando ya, muchos ámbitos se toman modelos empresariales para gestionarlos, el problema del modelo empresarial son sus valores, han tomado muchos estrategias de la guerra, cuyo valores aun son peor (destruir al enemigo), así nos va y espero no sea así en un presente.

El Turó del Viatge.

Estava sentat a la bora d’un turó i pensant en fer un viatge, quan de sobte vaig caure

d’un lloc molt alt, però no em vaig fer mal. El problema va ser que no sabia on estava,

vaig veure una ciutat al fons de tot, i com no podia pujar per on havia caigut ,em vaig

aproximar per demanar ajuda. La ciutat era molt rara, vaig entrar per una porta molt

petita, recordo que al primer habitant que vaig veure li vaig dir: - com

és posible, que una ciutat  tingui una porta tan petita per entrar-. Em sembla que no em

va entendre i va passar de mi, jo buscava alguna cabina per trucar o algú que em pogués

ajudar, potser el cop al caure havia estat més dur del que m’imaginava. Quan de sobte

va aperèixer una noia corrents, no venia sola anava amb més gent, ella

em va dir alguna cosa que no vaig entendre, i com no la vaig entendre se’n va quedar

mirant i em va parlar amb el meu idioma, i em va dir: -corre anem a un lloc segur,

segueix-me-.

Jo no entenia res, feia un moment que estava mirant el paissatge, i ara corria sense saber

a on, ni amb qui, ni el perquè, així que vaig fer l’únic que no podia fer, desmaiar-me.

I quan em vaig despertar estava a l´hospital, això mateix li vaig dir al metge.

-          I quan em vaig despertar estava a l’hospital.

-          Has tingut un somni, pel xoc que t’ha provocat la caiguda.

-          Potser sí, però semblava molt real.

-          Algunes vegades al entrar en coma, el cervell inventa un món paral·lel per si no

torna a despertar.

-          Mai havia sentit tal cosa.

-          Ni jo tampoc, però l’altre dia ho vam descobrir.

-          Quina casualitat, i a on?, qui?

-          De fet va ser aquí en aquest hospital, i gràcies a tu. Et vam fer unes proves

mèdiques i ho vam poder comprobar.

-          Estic molt sorprès.

-          El teu cas a sortit a la premsa, i potser li donen el premi nobel al teu metge.

-          ¿Però que no ets tu el meu metge?

-          Si, però pensa que molta gent ha treballat amb el teu cas. No sóc jo qui ha fet el

descobriment! Però no et preocupis, ell ha viatjat quan ha comprobat que estaves

fora de perill, però tornarà aviat.

-          Així me despertat sense més, quan fa que estava dormin?.

-          Fa tres messos.

-          No pot ser, el somni només ha durat una hora com a molt.

-          Per ser exactes, ha durat 45 minuts i 25 segons.

-          Qué?, el home aquest que a viatjat a no sé on, a calculat el que m’ha durat el

somni?

-          Ha calculat el que dura al teu cap, si el somni fos real. No sé si m’explico.

-          No s’explica però l’entenc, també sabeu que he somiat?

-          No ho sabiem fins ara, que m’ho has explicat. Però val més que descansis, no et

preocupis. Per cert el metge que s’ha anat també ha descobert com treure’t del coma,

així que gràcies a ell i tot l’equip has pogut recuperar-te.

-          Doncs moltes gràcies.

-          Gràcies a tu que ens has permès guanyar el nobel. És broma! La teva familia ha

vingut a veure’t.

-          La meva familia?, qui concretament?

-          El teu pare i la teva mare.

-          Ahh, molt bé.

-          Vols que passin ?

-          Doctor!

 No sabia com dir-li, però no tenia ni idea de qui era el meu pare i la meva mare, no

 me’n recordava de res, ni com em deia jo, ni que feia. Absolutament res del meu

passat, només me’n recordava del somni i del que havia parlat amb el doctor.

-          Digues?, estàs amoïnat per alguna cosa.

-          Com li diria!, em sembla que he perdut la memòria.

-          Quina part exactament?

-          Totes les parts.

-          Tranquil, això pot ser per l’efecte dels medicaments, ara descansa i mica en mica

aniràs recuperant la memòria. Els diré que vinguin demà, no et preocupis el més

important és que estas bé, i estàs fora del coma.

Li vaig fer cas, i al despertar no recordava res. El doctor ho va explicar als meus

pressumptes pares, i els va dir que m’ajudessin a recordar. També van vindre els

meus oncles i els meus amics, i una noia.

-          Hola!, quin gran patiment!, em estat molt preocupats per tu, com estàs?

-          Molt bé, com nou. Qui sou?, és que he perdut la memòria i no me’n recordo de

res, sento ser tan brusc, però  si no ho dic pot ser una situació molt incòmode.

-          El doctor ens ho ha explicat, no et preucupis el més important és que estàs bé.

-          Home, doncs això sí, estic bé.

      Vaig ser una mica dur, però sincerament per mi eren autèntics desconeguts, així es

 van presentar un a un. I sincerament no tenia ni idea de qui eren, ni tenia esperança de

 recuperar mai la memòria. Els vaig demanar que entressin individualment.

-          Hola sóc Manel el teu pare, estic molt content Jordi de veure’t, ens has tingut

molt preocupats però no passa res, ara ja estàs bé. I t’ha vingut a veure’t aquella

noia, em sembla que li agrades.

-          Quina noia?

-          La Jorgina.

-          Ah sí, i per què t’ho sembla ?

-          No sé, però tu tranquil que aviat recuperaràs la memòria.

-          Si és qüestió de sort, -vaig dir irònicament-. Potser el meu metge que no

està aquí, sap com sol·lucionar-ho, -això si ho vaig dir seriosament-.

Desprès va entrar la meva mare i desprès els meus oncles, em van dir que demà

vindrien els meus avis. I finalment van entrar els meus amics.

-Hola sóc en Ricard, vaja putada el que t’ha passat però tranquil et possaràs bé, dintre de

poc estarem jugant a futbol tu i jo, i et donaré aquelles passades que només ser fer jo.

-Estic convençut de que sí, però en quin equip juguem? I a on ?

-Jejejejejje, mira això de la memòria no et preocupis, he sentit parlar al teu metge

i no et durarà més  de tres dies, ara centrat amb l’important la Jorgina. Ella està aquí ja

sé que no són les millors circumstàncies però ella està boja per tu. Tu ets capaç, segur

que te la fas aquí a l’hospital i tot, i sense saber ni qui és . Jeeejejjeej¡

-Un moment, però és que no sé qui és, no me’n recordo d’ella, jo que vols que faci si

 mai he parlat amb ella.

-Tu tracta-la bé, i confia en mi.

-Sí, sí...

Estava molt perdut em trovava molt bé, però cada vegada era més insuportable, que

gràcies a mi, un “tiu” hagués guanyat el premi nobel, jo no volia conèixer a una familia

que no sé qui era, ni a uns pesats, que em deien que una noia anava darrere meu i que

tenia que aprofitar. Era una merda que diguessin que recobraria la memòria, jo creia que

no tenia res que recordar i que no ho recordaria mai, i m’era igual, només volia sortir de

l’hospital i deixar-me de tonteries.

-Hola sóc la Jorgina.

-Perquè tothom ha d’entrar dient, hola sóc tal, no són els teletubis això.

-El metge ens ho ha dit.

-Perdona, és que estic una mica estressat.

-Saps em sembla que fas comèdia.

-Com dius?

-Ja m’has sentit que fas veure que has perdut la memòria i que ja no te’n recordes de res

perquè em vols donar pena. Però has de saber una cosa jo no sortiria mai amb tu.

-Veus la porta, doncs ja tardas a arribar-hi a l’altre banda.

-Això no vol dir que no et faci costat, sents.

-Adèu.

-Dónem dos petons.

-Deixam descansar, està molt bé tot, però jo no tinc que donar dos petons a una noia que

no conec de res, i només diu que tonteries.

Ja estava fart d’ella no la coneixia però ja tenia prou, l’últim que necessitava era sentir

tontèries d’una desconeguda, ells estaven molt equivocats, a ella jo no l’importa gens, i

m’era igual. L’únic que volia era sortir d’allí. L’endemà vaig parlar amb el metge i per

sort  em va donar l’alta.

-Doncs t’hem fet proves i ja pots marxar, això sí, dintre d’uns dies tindràs que tornar,

tenim previst que mica en mica recuperaràs la memoria. Quan tornis ja estarà en Noeft,

que és el teu metge. I si encara no has recuperat la memòria et donarem un medicament

nou, infalible.

-Molt bé , així que em puc anar ja, no?

-Si. Per cert ahir que va passar, la noia aquella que et va vindre a veure se’n va anar

plorant .

-Que qué va passar? Doctor això no és assumpte seu, en tot cas pregunta-li a ella.

-Doncs és una pena.

-Ja n’hi ha prou de tot això , em sembla que no li queda clar quin és el meu estat, vostè

no sé si és metge o un idiota. He perdut la memòria no sé qui sóc ni que faig aquí, i a

sobre l’únic metge que em pot ajudar no està aquí per explicar-me com han conseguit

fer-me sortir del coma, i que és això del somni de 45 minuts que he tingut, i per cert em

podria dir com es diu aquest hospital i el nom de la ciutat. I el metge molt preocupat pel

meu estat no està, es veu que prefereix anar recollint premis que acabar la feina. Li ha

quedat clar o l’hi faig un mapa.

- Ara ho tinc una mica més clar.

-Sí, ja veia que era intel·ligent.

-Vagis ja, ho necessita. Per cert està a Creta, i l’hospital és el Nóveles.

Vaig anar a casa dels  meus pares, i semblava que em trobava millor no me’n recordava

de res, però em sentia com a casa, potser perqué era a casa. La ciutat la vaig veure bé,

millor que la del somni perquè era absurd que hagués una porta petita d’entrada a la

ciutat. En fi, van passar uns dies i les cosses anaven millorant, tothom va fer grans

esforços perqué intentés recordar. També vaig anar a jugar a futbol amb els amics,

llavors em van dir que dijous aniriem a fer una volta per la part antiga de la ciutat i que

vindria la Jorgina, curiosament no em van comentar res més.

Vam anar jo, dos amics i ella, i la cosa anava molt bé, la discusió inicial que vaig tindre

amb la Jorgina no va importar, suposo que ella s’havia fet càrrec del que em passava, i

els meus amics ja no m’insistien en que jo li agradava. Però quan ella va anar al lavabo

vaig aprofitar a preguntar-li als amics.

-¿ Per qué deieu que a la Jorgina la tenia que tractar molt bé?

-Perqué abans que et passes això et duies molt malament amb ella, i ella amb tu, però

arrant del accident ella es va posar molt trista, i li va dir a una amiga que estava tan

trista perqué tu estaves a l’hospital i li agradaves molt, i que no et volia perdre.

-    Ja ¡,  Però això no és motiu perqué ella m’agradi a mi , de fet a mi potser em

queia molt malament i jo no sentia res per ella, no creieu.

-          Home, doncs sí però, en fi, creiem que et faria il·lusió.

-          No se perqué.

Quan va tornar, vam sortir del local i vam anar a donar una volta per la part vella de la

ciutat, era molt maca però extranya. Desprès d’una estona de donar voltes, de sobte vaig

pensar que volia fer una cosa, i li vaig dir als meus amics que marxessin per poder

parlar amb la Jorgina. Ella es va sorprendre.

-Ja us teniu que anar?

-Si, però vosaltres seguiu, no passa res, tenim que anar a buscar una cosa, adèu.

-Adèu.

 -Ara que s’han anat, et puc dir una cosa?

-Clar, digues.

-Que et puc fer un petó?, es que m’agrades molt no pas pel que recordi de tu, perqué no

recordo res, si no pel poc  que et conec. L’altre dia l’intentarè olvidar quan torni a

perdre la memòria, et sembla bé ?

-Sí.

Doncs bé, al final sembla que tenien raó. Ens vam agafar de la mà, i vam anar caminant

per aquella ciutat tan maca, quan vaig dir: -això em sona, no pot ser és imposible-. La

Jorgina estava molt contenta, perquè creia que havia recordat alguna cosa, però era la

ciutat del somni, ho recordava perfectament era on aquella noia m’havia agafat de la mà

, i em va dir que corrés. No m’ho podia creure així que vaig decidir  intentar trobar la

porta de la ciutat, aquella petita porta que vaig trobar al caure del turó. No podia ser

però era allà, era aquella porta petita per on s’entrava a la ciutat. L’endemà tenia cita

amb el nobel, i jo tenia la sensació que aviat recobraria la memòria, la clau era aquell

turó, tenia que pujar allí i saber perqué havia caigut i perqué estava allà.

      -    Qué et passa, et sona aquesta porta?

-          Sí que em sona, per aquí vaig entrar al caure del turó que hi ha allà d’alt.

-          Si t’havessis caigut d’allà a d’alt, no t’haguessis aixecat  per poder entrar per

 

aquella porta, ademés et vas caure d’una cadira.

-          Que dius ara?

     

      -     És broma¡, jejejje¡. Et vas caure amb la bici en una baixada que hi ha a l’altre

part de la ciutat.

-          No sé perqué ja em trobo millor, prefereixo caure d’una bici. Doncs, amb el

somni que vaig tindre em queia d’allà dalt.

-          Només era un somni.

-          Sí, un somni que el cervell inventa, per si no torno a despertar, un

món paral·lel. Això és el que va dir l’inútil del meu metge i a sobre li van donar un

nobel.

-          No siguis així gràcies a ell estàs viu. Anem cap a casa s’està fent tard.

I vam anar cap a casa, però jo tenia que escalar aquell turó era la clau de tot, no

havia estat un somni. L’endemà tenia cita amb el Noeft, però jo tenia que fer una

petita excursió a la mateixa hora i no podia assistir a la cita. Així que pel matí vaig

dir als meus pares que anava al metge, però el turó m’esperava, i anar amb bici era

el més ràpid.

Al arribar allí, vaig sortir per la porta de la ciutat i vaig començar a escalar el turó,

realment al pujar em vaig donar compte que certament si queia no em tornaria

aixecar, la Jorgina tenia raó, desde baix semblava més fácil però no ho era pas, va

haver un moment que nomès volia baixar i anar al metge, però havia pujat massa i

l’única manera de sortir viu era arribant al cim.  Quan vaig arribar estava molt

content havia salvat la vida i de sobte ho vaig recordar tot, em vaig girar i vaig veure

el mar allà no havia cap ciutat només el mar, jo estava allà perquè volia viatjar, i ja

me’n recordava perfectament de qui era jo i on vivia. Vaig sortir

d’allí hi havia un rètol que deia el turó del viatge.

-T’ho pots creure?, és increible no?, els viatges astrals existeixen.

-El turó del viatge es diu?, ho estic mirant per internet, la llegenda diu, que qui hi va

viatja a un món paral·lel, on passa allò que li agradaria fer, i tarda 45 minuts i 25

segons a oblidar-ho tot.

-Només són llegendes, mai m’he cregut l’ho dels 45 minuts¡.

 

University.

Entenc que el món universitari ha de millorar dia a dia. Per això crec que es tindrien que marcar unes certes pautes per aconseguir-ho el més ràpid possible. Una d’aquestes pautes podria consistir a fixar-se en el que funciona bé en cualsevol universitat del món i poder-ho adaptar si és possible a la nostra. Entenen per bé, tot allò que faciliti que l'alumne aprengui, allò que faciliti ensenyar als professors, i a l'administració reduïr costos mantenint el mateix servei o millorantlo.

Sembla difícil, però si dos llocs similars (dos universitats semblants), tenen resultats diferents (per exemple econòmics), és clar que un ho fa millor que l'altre, o al menys es tindria que estudiar el perqué de la diferència.

Si una cosa funciona molt bé, s’ha d’estudiar si pot funcionar a un altre lloc i si és pot copiar o adaptar. Per fer això la universitat hauria de decidir fer-ho de manera clara, directa i àgil. Quan dic això, em refereixo a treballadors que només es dediquessin a aquesta tasca i que la poguessin dur a terme.

Un petit exemple: en algunes assignatures es pot veure la solució online amb tota la seva esència de l'examen, del que es tracta es que ho facin totes les assignatures en totes les universitats i mai repetir un examen.

Crec que s’haurien de fomentar més els exàmens parcials, pel millor seguiment de l’assignatura. També estaria bé marcar un programa, on s’indiques el que és fa a cada classe o al menys el que es farà cada setmana, de manera que el alumne és faci una idea del que es trobarà el dia que hi vagi, o allò que s’ha perdut el dia que falti. Això es podria posar en el dossiers electrònics sense cap problema una setmana abans de la classe, així com el que es recomana llegir abans de fer-la. Podrien quedar els professors del mateix departament i posar-se d’acord en com explicar-ho d’una manera que s’entengui millor, no em refereixo a la matèria en si, que això quasi totes les assignatures ho fan, bé, no totes, malgrat que hi hagi el mateix programa. Haurien de posar en comú la manera d’explicar-ho de manera que l’alumne ho pugui comprendre millor. Aquest mètode el podrien posar per escrit i serviria de referència a professors futurs. Modificant-se i adaptant-se a cada professor i anar variant cada any, (això seria un treball constant i dinàmic), sense limitar tampoc la llibertat de càtedra. Simplement seria un eina més per al professor, on ell pogués ajudar als altres i millorar ell a la vegada en la seva manera d’ensenyar.Entenc que hi ha molta matèria que no es dóna perquè no hi ha temps. Si s’expliqués millor, de manera més simple i condensada, es podrien fer més parts del temari. Moltes vegades es posa força interès en coses molt senzilles, que es podrien explicar millor i més ràpid, incidint més en els temes més crucials que surten a l’examen.

També proposo un dossier històric (online), en el que tota la informació que cada any es posa als dossiers electrònics (on es consulten els apunts), es pogués consultar sempre. Així es podria consultar el que cada any s’ha anat posant; naturalment amb els seus corresponents exàmens de tots els anys, amb la solució detallada de manera que sigui fàcil de comprendre, i eliminant, potser, allò que no estigui ben expressat o sigui equívoc. Alhora que hi ha un dossier electrònic on el professors penjen la matèria de l’assignatura, podria haver un dossier pels alumnes on poguessin penjar apunts i matèria d’interès. Tot això apunta al objectiu bàsic de la universitat tal pel que fa a l'alumne que és apendre, retendre i aplica els coneixements adquirits, i el objectiu bàsic del professor que és ensenyar. Crec que algunes de les propostes exposades podrien millorar aquests objectius.

La universitat a de donar aquests coneixements de la manera més clara, precisa, i transparent que pugui, fent que cada any aquests coneixements millorin. Ha d’estar en constant col·laboració amb l’alumne, i amb el món laboral per facilitar la recerca de treball. 

Faré un incís, els alumnes paguen per adquirir coneixements i la

universitat té el deure de fer tot el possible per donar a entendre aquests coneixements

de la manera més clara, precisa, actualitzada i transparent que es pugui, i que cada any aquests

coneixements han de millorar. La universitat ha d’estar al servei dels alumnes, i no pas

els alumnes al de la universitat, així que cal facilitar en tot el que es pugui l’estudi i tots

els tràmits que es puguin fer, i això es un treball tan a llarg termini, com a curt termini.

 

MPC.